EL FAR DE BUDA: EL SÍMBOL DEL DELTA DE L’EBRE
La Mar de l’Ebre, la costa de la mort de la Mediterrània occidental
On neix la vida del Far de Buda? A mitjan segle XIX, l’intens tràfic de navegació de cabotatge i de les relacions econòmiques amb altres països europeus i de la costa mediterrània, farà imprescindible millorar l’enllumenat de les costes espanyoles.
Les goles de la desembocadura de l’Ebre van convertir-se en un cementiri de vaixells: una gran superfície de sorra i llots al·luvials en constant transformació, formant braços, goles i bancs de sorra, a causa de les avingudes i els canvis en la desembocadura del riu més cabalós de la península Ibèrica, van convertir-la en el “litoral de la mort”… naufragis i varades al llarg de segles de navegació són testimonis documentats en estudis i anuncis de premsa del segle XIX.
Situat en el límit del conegut i l’ignot, fita entre el sòlid i el líquid la seva llum va il·luminar als homes durant molts anys.
El projecte dels fars del delta de l’Ebre: Lucio del Valle
Lucio del Valle (1815-1874), sortit de la promoció del 39 de la “Escuela de Caminos”, és un dels enginyers més brillants i polifacètics del segle XIX. Format en construcció de fars a Anglaterra i altres llocs del món, rep l’encàrrec de dissenyar el projecte de tres fars per a la costa del Delta de l’Ebre: el far del Fangar, el far de la Banya i el far de Buda.
Per construir el Far de Buda i els altres dos més, Lucio del Valle consulta diferents fabricants anglesos, i finalment s’adjudica el contracte a Mr. John Henderson Porter de Birmingham (Regne Unit), amb un contracte signat el 30 d’abril de 1860 amb un termini màxim d’execució de quatre anys, i un any més de pròrroga.
El Far de Buda entra en funcionament just el dia 1 de novembre de 1864, després de més de dos anys i mig de muntatge de l’estructura de ferro i de la llanterna i aparell, realitzats també per una empresa anglesa, Chance Brothers, experta en llums de fars per a tot el món. L’anunci d’Hidrografia ho publicava als principals diaris econòmics de l’època.
“Any de 1864. El far de l’illa de Buda està situat per fora i a un cable de distància del cap de Tortosa, que és la part més baixa i sortint cap a l’est de l’illa de Buda. Té les següents característiques: Aparell catadiòptric de segon ordre. Llum giratòria de color blanc amb llampades de minut en minut; abast 20 milles i elevació sobre el terreny de 51,5 m. Latitud: 40º 45′ 24” N. Longitud: 7º 9′ 15” E de l’observatori de San Fernando*”.
El seu model va ser presentat a l’Exposició Universal de Viena del 1873. Va ser des del 1869 i fins a la seva mort va ser president de la “Comisión Permanente de Faros”.
El Far de Buda va esdevenir el far metàl·lic més alt del món, amb més de 50 m d’alçada, superant en 10 m al far de Coral Reefs, a la costa de Florida!!
Les característiques tècniques del Far, com era el Far de Buda?
El far de Buda era una gran torre de ferro de forma cilíndrica de 50 metres d’alçada que anava minvant de diàmetre de baix a dalt, pintada de color gris perla, i amb els tirants de color plom fosc. 365 graons formaven una escala de caragol que anava per dins del tub central fins a la llanterna.
Va ser construït amb ferro forjat anglès de qualitat superior, per a les estaques, armadures, biguetes i la resta d’elements metàl·lics, i alguns elements fets amb ferro fos, de la mateixa procedència, per a peces molt concretes.
La base: Per aconseguir l’estabilitat de la torre, Lucio del Valle va dissenyar una base amb la forma d’un octògon regular de 17 m de diàmetre, per suportar el pes dels pilons.
La llanterna, fabricada per l’empresa anglesa Chance Brothers, amb l’estructura metàl·lica de color verd i rematada per una cúpula blanca, va començar funcionant amb llum d’oli d’oliva, marca Degrand, i atès per tres torrers.
La plataforma en què descansava la llanterna, era de 5 m i mig de diàmetre, i com l’octògon format pels muntants de ferro només feia 3,70 m, va ser necessari disposar unes grans mènsules per fortificar la part voladissa, obra metàl·lica que, juntament amb la barana, coronaven la llanterna donant-li un toc estètic a l’obra.
Les primeres modificacions en l’enllumenat es van produir amb el canvi de llum d’oli d’oliva a l’ús de la parafina. Ja en la segona dècada del segle XX, concretament el 1914, es va reemplaçar aquest sistema per un altre de petroli per incandescència a pressió per a cobertor de bitàcola de 85 mm, que també es va adquirir a l’empresa Chance Brothers. L’innovador sistema del Far de Buda lligava a la perfecció amb les característiques demanades pel “Plan de 1847” per aquesta classe de construccions, és a dir, la consecució d’un edifici de gran alçada “amb formes lleugeres i esveltes”, sòlid, atrevit i resistent als envits del vent i del mar!!
La vida al Far: els faroners
A 9,60 m de la base de pilotatge, hi havia l’habitació i les estances per viure el faroner i si tenia família. Ocupaven dos cossos: un de superior de forma esfèrica, amb vuit finestres, i un cos inferior de piràmide invertida.
El material de l’exterior dels habitatges era de xapa galvanitzada de ferro. L’interior i l’empostissat del terra, de fusta de pi. La distribució interior era de taulers reforçats amb sòcol de cornisa i faixa intermèdia. Els envans de la cuina eren de xapa de ferro ondulada per evitar els incendis. Les vidrieres de les finestres i porta d’entrada eren de tipus anglès, amb paravent de fusta. Anglès, amb paravent de fusta.
Al Far de Buda hi han treballat diversos faroners, però un dels més coneguts i que va estar més anys va ser Alfredo Cabezas Martos, que amb la seva dona i els seus 5 fills, van viure moltes experiències vitals, unes magnífiques i d’altres molt doloroses, com la retirada del Far abans de l’incendi a la Guerra Civil.
La destrucció del Far
Durant la Guerra Civil, com va passar amb molts altres fars, es va ordenar la interrupció de l’enllumenat del Far de Buda. Això el va convertir en blanc dels republicans, que van intentar volar-lo i metrallar-lo, i finalment el van incendiar l’abril de 1938, amb el petroli dels dipòsits i atiant el foc amb bombes de mà, produint-se importants desperfectes tant als habitatges dels faroners com a l’estructura metàl·lica i a la llanterna.
Totes les parts combustibles es van cremar per l’enorme tiratge format pel tub de la torre, però va continuar ben dret. L’any 1939, acabada la guerra, es va restablir provisionalment el servei amb una instal·lació d’acetilè amb aparell de llampades Pintsch de tres becs i catorze milles d’abast.
L’agonia i caiguda del Gegant de Ferro
A principis dels anys 1940 començava una nova agonia per al Far de Buda. La Mediterrània anava menjant-se, any rere any, la franja costanera de l’Illa i del Delta, una guerra que s’acostava a un final trist, en què les diferents batalles entre terra i mar acabarien vint anys després amb el Far tombat i submergit sota les aigües.
Després de les obres de remodelació en acabar la Guerra Civil, durant els anys cinquanta calia executar noves obres per tal d’aturar la precarietat del Far. La contínua regressió del Delta, accentuada per la construcció de moltíssims embassaments riu amunt, que mai es tenien d’haver construït, i, per tant, la manca d’avingudes i sediments, va comportar un veloç avanç del mar cap a la torre i la seva afectació als fonaments de les estaques metàl·liques.
El deteriorament era imparable. L’acció del mar va arribar a destruir les proteccions construïdes durant la dècada de 1950, la qual cosa va deixar el far totalment exposat a l’onatge i erosió marítima, aïllat dins del mar. L’oxidació i la força del mar colpejant l’estructura constantment, van començar a debilitar fortament les estructures de suport i els fonaments del Far. Ell seguia allí, plantat amb els seus 51 metres d’alt, però insegur, perquè no tardaria molt de temps a vinclar-se i caure sobre les aigües.
A partir de finals de la dècada dels cinquanta, la situació es torna angoixant. La mar va envoltant cada cop més el Far. El llibre de servei del Far recull diversos episodis de temporals de pluja i vent i de destrosses, fins que l’any 1959 es va instal·lar un aparell provisional sobre una torreta metàl·lica desmuntable, amb una instal·lació d’acetilè de flama oberta i abast curt, que va funcionar fins a mitjan 1963, mentre es construïa un nou far de formigó, que només va aconseguir estar en peu del 1962 al 1965. La nit de Nadal de 1961, al cap de cent anys de la seva construcció un temporal de mar, el va fer caure, quan ja estava dintre de la mar (actualment està a uns 3,5 km a dins al mar). Pesava 290 tones.
Finalment, el dia 25 de desembre de 1961, la monumental estructura de ferro es va vinclar del tot i va caure estès al mar. La font oficial, la del llibre de servei de la Jefatura de Señales Marítimas corresponent als fars del Delta, recollia aquesta anotació: “En el día de hoy se ha desplomado el antiguo Faro de la Isla de Buda, causado por el fuerte viento. El servicio sin novedad”. Allí acabava la vida del Gegant de Ferro, una joia del patrimoni marítim i vital de la mar de l’Ebre, ja lamentablement perdut.
EL GEGANT DE FERRO
Guia de vaixells, vigilant del mar
Amb els peus de ferro
Plantat dins del fang
El teu raig de llum omple d’esperança
A aquell mariner, a aquell mariner
Que mor d’enyorança
I així un any i un altre el teu resplendor
Les nits il·lumina i allunya la por
I quan la tempesta sacseja la barca
La teva llumeta dóna confiança
I quan la tempesta sacseja la barca
La teva llumeta dóna confiança.
Adéu, far de Buda, arbre de ferro i de llum
L’última jornada teva, potser demanant ajuda
Tu vas fer, tu vas fer, senyals de fum
Tants anys de servei, amb el cap ben alt
Senyalant la costa, a tot navegant
I un dia d’abril quan el Sol brillava
La llengua de foc, la llengua de foc
Al gegant matava
I així un any i un altre el teu resplendor
Les nits il·lumina i allunya la por
I quan la tempesta sacseja la barca
La teva llumeta dóna confiança
I quan la tempesta sacseja la barca
La teva llumeta dóna confiança.
Adéu, far de Buda, arbre de ferro i de llum
L’última jornada teva, potser demanant ajuda
Tu vas fer, tu vas fer, senyals de fum
Adéu, far de Buda, arbre de ferro i de llum
L’última jornada teva, potser demanant ajuda
Tu vas fer, tu vas fer, senyals de fum
Autor de la cançó Josep Bo.
